Plou.
Un dia moll, humit com feia mesos que no gaudíem. Esquitxar-te les vores dels pantalons amb les gotes fines que aixequen les sabates quan avances asfalt enllà et fa recordar que tens panxells i que són molt aprop del terra. Ara que no tot el cap es cobert de cabells algunes gotes arriben directes a la pell tibant i petits calfreds deixondeixen l'ànim.
No és la olor sinó el gust xop sense pols de l'aire el que dilata els pulmons. El camí no es fa estrident ans flonjo, a voltes estrany, com córrer per centenars de rierols jogassers. Recorda vagament els prats d'alçada dels cims més alts del Pirineu resseguits de corriols bellugadissos. Grisos però vius.
No és la olor sinó el gust xop sense pols de l'aire el que dilata els pulmons. El camí no es fa estrident ans flonjo, a voltes estrany, com córrer per centenars de rierols jogassers. Recorda vagament els prats d'alçada dels cims més alts del Pirineu resseguits de corriols bellugadissos. Grisos però vius.
Qui és l'ésser i qui l'àtom?
Pensar en les pampallugues quasi eternes de les ciutats des del cel esma el pas en ser just davant d'un semàfor en vermell. L'organismença de les funcions que executen els estris urbans és esfereïdor si els deformem i estovem. Si descantellem les màquines urbanes i els camins que ens porten ens veurem cèlules del cos que formem.
Una olor de ciment, és?
En tombar una cantonada percebo enmig de la bafarada assecada del gasoil un regust al final del nas. S'esta fermant un pa de ciment. Com pot ser que emani un aroma tant específic? Algú algun dia farà la llista d'olors i aromes subtils que els urbans coneixem sense saber-ho.
Caminar per Barcelona
A ciutat caminar és fer camí. No hi ha camins fresats, són els nostres peus els que obren bardisses invisibles i trepitgen brins eteris d'herba fresca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)