Un bri de verd llu sol al cap del bosc. Cada branca porta fulles seques penjants.
Repasso les files, ressegueixo columnes de plàtans, examino restos de lledoners; que bonic fora una pluja de pinassa sobre l'asfalt insonor del carrer calàbria. Però la poesia dels jardiners de ciutat encara no abasta fruits i terres, aquí mana el risc de relliscar o el possible suc espargit de fruita madura.
A ciutat suportem morruts però pacients el fem inútil de ca en panots i altres solatges erms. I prou.